ETILO TERAPEUTA PER CONVICCIÓ. Entrevista al capità JORDI CANTAVELLA I CUSÓ.

Jordi Grinyó: A ver, nena, diles algo a los niños del mundo.
Jordi Cantavella: …Y qué coño les digo a esta panda de capullos?
Grinyó: Lo que quieraaaaaaaaaaaaaaas…
Cantavella: Comedme el chocho si no os da asco la gangrena!

Grinyó: Tu creus que algú ens entendrà?
Cantavella: No, som uns incompresos, fruit d’una època de NO-DOS
Grinyó: Com diu el Nelson, de cal Poblet, un milió de morts per no res.
Cantavella: La guerra la van perdre els nostres i hem tornat a perdre la democràcia, que està feta al gust i a la mida dels fills dels que van participar en la dictadura. Una aixecada de camisa per part d’ells i una baixada de pantalons per part nostra.
Grinyó: Te’n recordes que vàrem muntar una associació?
Cantavella: Associació de Víctimes de l’Ajuntament de Barcelona.
Grinyó: Estic convençut que els medievals vivíem millor.
Cantavella: Els capellans, només els capellans.
Grinyó: Tenim por de dir públicament que l’Ajuntament actua pitjor que la Gestapo?
Cantavella: Jo ho dic i ho escric. El que està clar és que Barcelona hauria de ser una ciutat capdavantera en el que fa referència a la cultura popular, i resulta ser una merda. Han aconseguit transformar-la en un geriàtric amb menys encís que un prostíbul de tercera de la segona guerra carlina. La cultura la fa el poble, no pas un ajuntament, i el nostre persegueix qualsevol activitat lúdica o cultural oferta als locals nocturns. Hem passat a la clandestinitat, exactament igual que durant el franquisme.

Grinyó: De la família de l’Astrolabi molts desconeixen el teu passat obscur. Em refereixo a venedor de ventiladors…
Cantavella: De jove era idiota. Amb els anys encara ho sóc més, però almenys miro de passar-m’ho millor.
Grinyó: Una de les teves feines que més em va copsar era la de lector de diaris.
Cantavella: La companya que treballava al meu costat dret feia pudor a suor i el carallot que tenia a l’esquerra patia de gasos. En aquella època el diari més repugnant era l’ABC. Actualment el ventall de premsa vomitiva, demagògica i antidemocràtica ha augmentat. Anem cap enrere.

Grinyó: De fet, no sé per què t’entrevisto. Et conec de fa tantes dècades que jo mateix ja sé totes les respostes.
Cantavella: No tantes dècades, només fa més de trenta anys que et conec.

Grinyó: T'he vist el penis i el tens petitó, almenys quan està flàccid. Ara bé: Tens uns collons com un brau. Quan vas deixar aquella feina a l’aeroport…
Cantavella: Però quines alegries que em dóna!!! Si no arribo a deixar aquella feina ja hauria passat pel tanatori, pel manicomi o estaria a la trena per assassí en sèrie.
Grinyó: No hi haurà ni temps ni espai per explicar les excuses que donaves quan no podies anar a treballar. Algunes són genials.
Cantavella: Quan tenia veu de ressaca trucava a la feina i ho aprofitava al mateix temps que posava veu de nas tapat. Oooh, quin refredat!! Aleshores m’estava un parell de deies sense anar-hi. Una altra vegada em vaig auto lesionar la cara i vaig fer veure que m’havien atropellat...

Grinyó: Érem uns adolescents (jo amb acné) i ja et rondava la idea de tenir el teu propi bar.
Cantavella: Tu no tenies acné, tenies un plat de callos estofats estimbats a la cara, però tot i així ja lligaves més que jo. De fet em vaig estrenar als 19 anys. M’havien dit que darrere un taulell de bar tens moltes possibilitats d’acabar la nit tot fent-li una endoscòpia a una noia amb la tita. Bé, per això vaig muntar un bar... i per beure de franc.
Grinyó: Potser el que més en sabia de bars a Barcelona eres tu. Te’ls coneixies tots!
Cantavella: Els bars tenien un magnetisme especial per a mi. Era un món apart. Hi trobava la gent més interessant, xerrava amb tota mena de persones, era apassionant, sortia de l’horror i el tedi del col·legi i m’endinsava dins les tenebres etíliques dels bars del Casc Antic i de Gràcia.
Grinyó: Jo et vaig sentir dir, i estic parlant de principis dels 90, que per emborratxar-te en un bar, millor fer-ho en el teu propi.
Cantavella: Estava borratxo quan ho vaig dir, no ho recordo però crec que tenia raó.

Grinyó: Un bon dia, ja amb l’Astro obert, se’t va encendre la llumeneta. Vas apostar pels cantautors!
Cantavella: Primer van entrar els poetes que ja van donar un xic de màgia al bar, després va entrar un tal Sobrino del Diablo i es va encendre la traca.
Grinyó: Al cap dels anys, no tens la sensació de que la teva oïda s’ha perfeccionat?
Cantavella: Llàstima que estigui perdent l’oïda de manera galopant, m’estic quedant sord. De tota manera he aprés a valorar la qualitat i a respectar els que s’esforcen per millorar.
Grinyó: Tots són cantautors meritosos i encomiables. Passa que, de tant en tant, tenim unes perles que…
Cantavella: De tant en tant apareix algú que sembla una granja avícola degut als galls que deixa anar. La majoria però acaben dominant la seva veu. També he de dir que alguna vegada he passat vergonya aliena. La gent ha de ser autocrítica i conèixer les seves pròpies limitacions. Si no ho fan cauen en el ridícul.



Grinyó: Au, despatxa’t a gust amb la música en català.
Cantavella: Els catalans som massa conformistes, se’ns cauen els collons i tenim ereccions amb grups que són molt mediocres i ens agraden tant només perquè canten en la nostra llengua. Moltes d’aquestes primeres espases si anessin a Anglaterra o a EEUU no farien res. Hem de ser molt, molt exigents amb els nostres cantants, escriptors o cineastes. Si la cultura que ens representa és mediocre quedarem retratats com un poble de mediocres. Els artistes no tenen dret a mostrar aquesta imatge de nosaltres.
Grinyó: En canvi, el Dani Flaco, que és un crack, poso la ma al foc que acabarà convertint-se en un cantautor en català.
Cantavella: No ho crec, ell parla, estima i odia en castellà. No crec que hem d’exigir-li això. Si a ell li ve de gust, fantàstic. Si no li ve de gust seguiré admirant-lo.

Grinyó: Què et dóna l’Astrolabi?
Cantavella: Oxígen, il·lusió, desencisos, hemorroides, ressaques, deutes, coneixement, personatges... interès per la vida.
Grinyó: Caldria dir que, de beneficis, encara ni un cèntim. Paga la pena?
Cantavella: Si algú pensa en muntar una bar ara amb les mateixes característiques l’aconsellaria que no ho fes si vol guanyar quartos. Per altra banda penso que aquest monstre que he ajudat a crear val la pena que no es mori.
Grinyó: Ets el capità d’un vaixell pirata.
Cantavella: Capità Honorari, ho sou més el Mini i tu que jo o l’Àlvar. I ara tenim l’Ignacio com a nou tripulant... o armador.
Grinyó: El vaixell no és imponent però mai no s’enfonsa.
Cantavella: Per això hi ets tu, que cada vegada que apareix un nou forat hi poses la tita perquè no ens entri l’aigua. (És broma, ho pots censurar). Conyes apart hem passat moments molt durs i mai no podem acabar d’estar tranquils. El dia que tot funcioni bé ens enfonsarà un destructor de l’ajuntament.
Grinyó: Hauríem de preparar els papers per convertir l’Astrolabi en una república.
Cantavella: República etílica de l’Astrolabi!!! No sona malament.
Grinyó: I si passem a l’anarquia directament?
Cantavella: Ja som prou anàrquics. No ens cal la bandera de la CNT per ser-ho més. Jo la penya que s’autodefineix com a anarquista em fot una mica de caguera, la majoria al cap de pocs anys acaba vestida amb corbata i treballant a la Caixa. Ho he vist mil vegades. Jo no em sento lligat a cap mena de partit polític ni segueixo les pautes d’una tendència. Senzillament em repugnen els fatxes, tot el que faci tuf a dreta, a centralisme imperial, a església, a mitjó ranci, no suporto que ens retallin les llibertats... si continuo us podria avorrir.

Grinyó: Qui ho diria que t’acabaries convertint en un escriptor professional.
Cantavella: L’única persona que ho deia era en Francesc Miralles. Encara no m’ho acabo de creure, miro de tocar de peus a terra.
Grinyó: Ja passa això. Com a estudiant, no brillaves, precisament.
Cantavella: Era nefast, havia arribat a tombar-les totes. Em passava la vida al bar del costat del cole. Tu ho saps, n’eres un bon client.
Grinyó: Viure de la literatura. No seria millor treballar en una caixa?
Cantavella: Abans poso el cap al forn.
Grinyó: Total, sempre podrem atracar un banc. Quan tinguem els 70, com ja no anirem a la presó…
Cantavella: Si vols que fem quartos ens hauríem de dedicar a la política, però suposo que ens afusellarien.

Grinyó: Anem tirant, tu, que s’ha d’obrir el bart.
Cantavella: Oig, quin sacrafici!!!, si vas tancar tu segur que està fet una merda, tot ple de calces, pèls de dubtosa procedència i estris de plaer que desprenen aromes de plaers del passat..
Grinyó: Qui toca avui?
Cantavella: La tuna. Els matarem i cremarem els cadàvers a la barbacoa que hi ha al pati.
Grinyó: Per cert, no t’ha agafat la crisi dels 40?
Cantavella: De moment no, fins i tot em fa gràcia. D’aquí uns mesos suposo que em trobareu plorant pels racons inhòspits del bar.
Grinyó: Donaria la tita per viure 40 anys més.
Cantavella: D’aquí a pocs no ens caldrà donar-la, només ens servirà per pixar o jugar al hoquei o a golf. Com pots pensar que arribarem als vuitanta, animal!!! Amb la vida que portem en quatre dies, al forn crematori.
Grinyó: Hòstiaputa! No tenim ni gel ni llimones!
Cantavella: Ni calés, ni ajuts de l’ajuntament, ni clientes nudistes, ni ereccions, ni calçotets nets, ni república, ni moltes coses que ens farien falta... però hi ha futbol, ecs!
Grinyó: Saps que, en comptes de demanar un cubata, la gent comença a demanar “un Cantavella”? Passaràs a la història com el compte de Croissant, el senyor Sandwich, etc.
Cantavella: M’hauria agradat més passar a la història com una aberració sexual i que les dones m’ho demanessin, amb dos glaçons. Però no estaria malament ser l’encarnació d’un combinat de rom.
Grinyó: Som-hi, estimat.
Cantavella: Obre tu la persiana que a mi em fot mal l’esquena... Mira, si el Mini ja havia obert el bar!!! Segur que ens fot la cavalleria per sobre per no haver obert abans i haver-li posat el tamborets com ell volia.
Mini: (Furiós i fent saltirons) “Modus operanding!!!”.... Os tengo dicho... Our country, our religion...[1]
Grinyó: Ja hi som.
Cantavella: Com no folli aviat, un dia d’aquests farà una animalada.
Grinyó: Com intitularies aquesta entrevista?
Cantavella: Etilo terapeuta per convicció.



[1] Heus aquí una de les bromes que només entendrem tu i jo.

(Pels que no ho sabeu, en Jordi Cantavella és el fundador de l'Astrolabi)