ETILO TERAPEUTA PER CONVICCIÓ. Entrevista al capità JORDI CANTAVELLA I CUSÓ.

Jordi Grinyó: A ver, nena, diles algo a los niños del mundo.
Jordi Cantavella: …Y qué coño les digo a esta panda de capullos?
Grinyó: Lo que quieraaaaaaaaaaaaaaas…
Cantavella: Comedme el chocho si no os da asco la gangrena!

Grinyó: Tu creus que algú ens entendrà?
Cantavella: No, som uns incompresos, fruit d’una època de NO-DOS
Grinyó: Com diu el Nelson, de cal Poblet, un milió de morts per no res.
Cantavella: La guerra la van perdre els nostres i hem tornat a perdre la democràcia, que està feta al gust i a la mida dels fills dels que van participar en la dictadura. Una aixecada de camisa per part d’ells i una baixada de pantalons per part nostra.
Grinyó: Te’n recordes que vàrem muntar una associació?
Cantavella: Associació de Víctimes de l’Ajuntament de Barcelona.
Grinyó: Estic convençut que els medievals vivíem millor.
Cantavella: Els capellans, només els capellans.
Grinyó: Tenim por de dir públicament que l’Ajuntament actua pitjor que la Gestapo?
Cantavella: Jo ho dic i ho escric. El que està clar és que Barcelona hauria de ser una ciutat capdavantera en el que fa referència a la cultura popular, i resulta ser una merda. Han aconseguit transformar-la en un geriàtric amb menys encís que un prostíbul de tercera de la segona guerra carlina. La cultura la fa el poble, no pas un ajuntament, i el nostre persegueix qualsevol activitat lúdica o cultural oferta als locals nocturns. Hem passat a la clandestinitat, exactament igual que durant el franquisme.

Grinyó: De la família de l’Astrolabi molts desconeixen el teu passat obscur. Em refereixo a venedor de ventiladors…
Cantavella: De jove era idiota. Amb els anys encara ho sóc més, però almenys miro de passar-m’ho millor.
Grinyó: Una de les teves feines que més em va copsar era la de lector de diaris.
Cantavella: La companya que treballava al meu costat dret feia pudor a suor i el carallot que tenia a l’esquerra patia de gasos. En aquella època el diari més repugnant era l’ABC. Actualment el ventall de premsa vomitiva, demagògica i antidemocràtica ha augmentat. Anem cap enrere.

Grinyó: De fet, no sé per què t’entrevisto. Et conec de fa tantes dècades que jo mateix ja sé totes les respostes.
Cantavella: No tantes dècades, només fa més de trenta anys que et conec.

Grinyó: T'he vist el penis i el tens petitó, almenys quan està flàccid. Ara bé: Tens uns collons com un brau. Quan vas deixar aquella feina a l’aeroport…
Cantavella: Però quines alegries que em dóna!!! Si no arribo a deixar aquella feina ja hauria passat pel tanatori, pel manicomi o estaria a la trena per assassí en sèrie.
Grinyó: No hi haurà ni temps ni espai per explicar les excuses que donaves quan no podies anar a treballar. Algunes són genials.
Cantavella: Quan tenia veu de ressaca trucava a la feina i ho aprofitava al mateix temps que posava veu de nas tapat. Oooh, quin refredat!! Aleshores m’estava un parell de deies sense anar-hi. Una altra vegada em vaig auto lesionar la cara i vaig fer veure que m’havien atropellat...

Grinyó: Érem uns adolescents (jo amb acné) i ja et rondava la idea de tenir el teu propi bar.
Cantavella: Tu no tenies acné, tenies un plat de callos estofats estimbats a la cara, però tot i així ja lligaves més que jo. De fet em vaig estrenar als 19 anys. M’havien dit que darrere un taulell de bar tens moltes possibilitats d’acabar la nit tot fent-li una endoscòpia a una noia amb la tita. Bé, per això vaig muntar un bar... i per beure de franc.
Grinyó: Potser el que més en sabia de bars a Barcelona eres tu. Te’ls coneixies tots!
Cantavella: Els bars tenien un magnetisme especial per a mi. Era un món apart. Hi trobava la gent més interessant, xerrava amb tota mena de persones, era apassionant, sortia de l’horror i el tedi del col·legi i m’endinsava dins les tenebres etíliques dels bars del Casc Antic i de Gràcia.
Grinyó: Jo et vaig sentir dir, i estic parlant de principis dels 90, que per emborratxar-te en un bar, millor fer-ho en el teu propi.
Cantavella: Estava borratxo quan ho vaig dir, no ho recordo però crec que tenia raó.

Grinyó: Un bon dia, ja amb l’Astro obert, se’t va encendre la llumeneta. Vas apostar pels cantautors!
Cantavella: Primer van entrar els poetes que ja van donar un xic de màgia al bar, després va entrar un tal Sobrino del Diablo i es va encendre la traca.
Grinyó: Al cap dels anys, no tens la sensació de que la teva oïda s’ha perfeccionat?
Cantavella: Llàstima que estigui perdent l’oïda de manera galopant, m’estic quedant sord. De tota manera he aprés a valorar la qualitat i a respectar els que s’esforcen per millorar.
Grinyó: Tots són cantautors meritosos i encomiables. Passa que, de tant en tant, tenim unes perles que…
Cantavella: De tant en tant apareix algú que sembla una granja avícola degut als galls que deixa anar. La majoria però acaben dominant la seva veu. També he de dir que alguna vegada he passat vergonya aliena. La gent ha de ser autocrítica i conèixer les seves pròpies limitacions. Si no ho fan cauen en el ridícul.



Grinyó: Au, despatxa’t a gust amb la música en català.
Cantavella: Els catalans som massa conformistes, se’ns cauen els collons i tenim ereccions amb grups que són molt mediocres i ens agraden tant només perquè canten en la nostra llengua. Moltes d’aquestes primeres espases si anessin a Anglaterra o a EEUU no farien res. Hem de ser molt, molt exigents amb els nostres cantants, escriptors o cineastes. Si la cultura que ens representa és mediocre quedarem retratats com un poble de mediocres. Els artistes no tenen dret a mostrar aquesta imatge de nosaltres.
Grinyó: En canvi, el Dani Flaco, que és un crack, poso la ma al foc que acabarà convertint-se en un cantautor en català.
Cantavella: No ho crec, ell parla, estima i odia en castellà. No crec que hem d’exigir-li això. Si a ell li ve de gust, fantàstic. Si no li ve de gust seguiré admirant-lo.

Grinyó: Què et dóna l’Astrolabi?
Cantavella: Oxígen, il·lusió, desencisos, hemorroides, ressaques, deutes, coneixement, personatges... interès per la vida.
Grinyó: Caldria dir que, de beneficis, encara ni un cèntim. Paga la pena?
Cantavella: Si algú pensa en muntar una bar ara amb les mateixes característiques l’aconsellaria que no ho fes si vol guanyar quartos. Per altra banda penso que aquest monstre que he ajudat a crear val la pena que no es mori.
Grinyó: Ets el capità d’un vaixell pirata.
Cantavella: Capità Honorari, ho sou més el Mini i tu que jo o l’Àlvar. I ara tenim l’Ignacio com a nou tripulant... o armador.
Grinyó: El vaixell no és imponent però mai no s’enfonsa.
Cantavella: Per això hi ets tu, que cada vegada que apareix un nou forat hi poses la tita perquè no ens entri l’aigua. (És broma, ho pots censurar). Conyes apart hem passat moments molt durs i mai no podem acabar d’estar tranquils. El dia que tot funcioni bé ens enfonsarà un destructor de l’ajuntament.
Grinyó: Hauríem de preparar els papers per convertir l’Astrolabi en una república.
Cantavella: República etílica de l’Astrolabi!!! No sona malament.
Grinyó: I si passem a l’anarquia directament?
Cantavella: Ja som prou anàrquics. No ens cal la bandera de la CNT per ser-ho més. Jo la penya que s’autodefineix com a anarquista em fot una mica de caguera, la majoria al cap de pocs anys acaba vestida amb corbata i treballant a la Caixa. Ho he vist mil vegades. Jo no em sento lligat a cap mena de partit polític ni segueixo les pautes d’una tendència. Senzillament em repugnen els fatxes, tot el que faci tuf a dreta, a centralisme imperial, a església, a mitjó ranci, no suporto que ens retallin les llibertats... si continuo us podria avorrir.

Grinyó: Qui ho diria que t’acabaries convertint en un escriptor professional.
Cantavella: L’única persona que ho deia era en Francesc Miralles. Encara no m’ho acabo de creure, miro de tocar de peus a terra.
Grinyó: Ja passa això. Com a estudiant, no brillaves, precisament.
Cantavella: Era nefast, havia arribat a tombar-les totes. Em passava la vida al bar del costat del cole. Tu ho saps, n’eres un bon client.
Grinyó: Viure de la literatura. No seria millor treballar en una caixa?
Cantavella: Abans poso el cap al forn.
Grinyó: Total, sempre podrem atracar un banc. Quan tinguem els 70, com ja no anirem a la presó…
Cantavella: Si vols que fem quartos ens hauríem de dedicar a la política, però suposo que ens afusellarien.

Grinyó: Anem tirant, tu, que s’ha d’obrir el bart.
Cantavella: Oig, quin sacrafici!!!, si vas tancar tu segur que està fet una merda, tot ple de calces, pèls de dubtosa procedència i estris de plaer que desprenen aromes de plaers del passat..
Grinyó: Qui toca avui?
Cantavella: La tuna. Els matarem i cremarem els cadàvers a la barbacoa que hi ha al pati.
Grinyó: Per cert, no t’ha agafat la crisi dels 40?
Cantavella: De moment no, fins i tot em fa gràcia. D’aquí uns mesos suposo que em trobareu plorant pels racons inhòspits del bar.
Grinyó: Donaria la tita per viure 40 anys més.
Cantavella: D’aquí a pocs no ens caldrà donar-la, només ens servirà per pixar o jugar al hoquei o a golf. Com pots pensar que arribarem als vuitanta, animal!!! Amb la vida que portem en quatre dies, al forn crematori.
Grinyó: Hòstiaputa! No tenim ni gel ni llimones!
Cantavella: Ni calés, ni ajuts de l’ajuntament, ni clientes nudistes, ni ereccions, ni calçotets nets, ni república, ni moltes coses que ens farien falta... però hi ha futbol, ecs!
Grinyó: Saps que, en comptes de demanar un cubata, la gent comença a demanar “un Cantavella”? Passaràs a la història com el compte de Croissant, el senyor Sandwich, etc.
Cantavella: M’hauria agradat més passar a la història com una aberració sexual i que les dones m’ho demanessin, amb dos glaçons. Però no estaria malament ser l’encarnació d’un combinat de rom.
Grinyó: Som-hi, estimat.
Cantavella: Obre tu la persiana que a mi em fot mal l’esquena... Mira, si el Mini ja havia obert el bar!!! Segur que ens fot la cavalleria per sobre per no haver obert abans i haver-li posat el tamborets com ell volia.
Mini: (Furiós i fent saltirons) “Modus operanding!!!”.... Os tengo dicho... Our country, our religion...[1]
Grinyó: Ja hi som.
Cantavella: Com no folli aviat, un dia d’aquests farà una animalada.
Grinyó: Com intitularies aquesta entrevista?
Cantavella: Etilo terapeuta per convicció.



[1] Heus aquí una de les bromes que només entendrem tu i jo.

(Pels que no ho sabeu, en Jordi Cantavella és el fundador de l'Astrolabi)

"TODOS SEMOS CANTAUTORES"

Entrevista al senyor ALFONSO MORA.

JG: Jove, per favor: Em pot actualitzar la llibreta?
AM: Jejeje, la manera más graciosa por la que me pidieron actualizar una libreta fue en La Florida, un barrio de L’Hospitalet. Me dijeron: A ver, killo, pásamela por la piedra (te lo juro neng). Aunque molaba más cuando una madurita me decía: “métemela y sácame diez”.

JG: Ho diem o no que vas treballar 10 anys en una caixa?
AM: Por supuesto que lo decimos. Uno nunca debe de avergonzarse de su pasado (decimos o no que eres abogado?)

JG: El cantant de la Mondragón també estava ficat en aquestes tasques. I ara no en recordo més però d’haver-n’hi, n’hi ha una pila.
AM: Sí que los hay, especialmente en el mundo musical, aunque los actores y el resto de la farándula también es proclive a tener un trabajo alimenticio tipo funcionario.

JG: Si no et conec i em creuo amb tu pel carrer dic: “Aquest fa cara de treballar en una caixa”.
AM: Supongo que a todo el mundo le pasa lo mismo que a ti. Cuando llega diciembre la gente por la calle me sigue pidiendo mañaques y candelarios (traducción simultánea: almanaques y calendarios, también verídico)

JG: Quins collons! Deixar la feina segura, el sou mensual, més dietes, per cantar com un poca-solta. És admirable!
AM: No creo que sea admirable, creo más bien que es una locura. Fue duro dejar la estabilidad económica, pero también maravilloso dejar atrás la rutina.

JG: Val a dir que no vas anar a parar al món musical de forma gratuïta.
AM: Mi madre cometió el error de hacerme estudiar música cuando cumplí siete años para alejarme de las plazas de mi barrio La Torrassa en L’Hospitalet.

JG: Jo m’hagués ficat de travesti.
AM: Yo hice tres castings para ese papel.

JG: Com vols que et presenti: Com a cantautor o com a empresari?
AM: Todos los cantautores deberían ser empresarios, al menos en lo que se refiere a la autogestión. El espectáculo no sólo consiste en hacer buenas canciones, hay que gestionar al público, conseguir bolos, grabar maquetas, montar bandas, tener web… infinidad de cosas más allá de las estrictamente musicales.

JG: Parlem primer de BATIENDO RECORDS. Això què cony és? Una fàbrica de discos?
AM: Batiendo Records es una discográfica independiente de Barcelona, modesta y humilde que no nació ayer, pero que justo ahora comienza a dejar de gatear dando sus primeros pasos.


JG: I tu, quin càrrec hi ocupes en aquest tinglado? Ets el jefe?
AM: Il capo, prego.

JG: Ara et faré una pregunta que t’emprenyarà. Per què les bateríes dels discos de BATIENDO sonen a llauna d’olives buida?
AM: Las baterías de los discos de Batiendo han sido grabadas por diferentes baterías en distintos estudios, así que puedo achacarlo a los productores o a tu oído… jejeje

JG: A veure. La tasca de BATIENDO RECORDS és extraordinària. El disc del Nelson Poblete, el del Rafa Pons… Són apostes molt arriscades?
AM: Sólo en parte. Las propuestas en sí mismas son arriesgadas, aunque tanto Nelson como Rafa son artistas con un público ya consolidado. Era de cajón que necesitaban un trabajo más cuidado, y que dicho trabajo va a venderse. Además son gente que no para de tocar en directo, y así los discos se venden solos.

JG: Canviant de tema. Continues composant, tocant, fent bolos o, poc a poc, et vas apartant de la primera línia de foc?
AM: Continuo componiendo y haciendo bolos, aunque es cierto que llevo todo el año mucho más apartado de mi proyecto personal, dedicándome al proyecto colectivo.

JG: Ara no aconsegueixo de recordar el nom del teu darrer cd…
AM: Eso es que no te pone.

JG: I com ha funcionat?
AM: La verdad es que para la promo que le hicimos, fue muy bien.

JG: Tinc la impressió, molt subjectiva, de que el teu públic considera que ets un catxondo mental de primera.
AM: No sé. Yo tengo la impresión de que sólo un pequeño porcentaje de gente acaba entendiendo mi personaje. Aunque quizá se deba a que no me entiendo ni yo.

JG: Admiro a les persones com tu que saben tocar el piano. Crec que amb aquest instrument, les cançons pugen de categoria, esdevenen transcendents…
AM: El piano es un instrumento hermoso, pero creo que en directo puede encasillar al artista. No sé, no me suelo probar mucho en directo, aunque debería comenzar a intentarlo…

JG: L’altra dia et vaig veure cantar en un duet. AM/FM?
AM: Sí. Acabamos de montar un trío: Los Martínez. Somos Alex Martínez (disenyator de Batiendo), Alfonso Martínez (es mi primer apellido y Mora el segundo) y Manolo Martínez (que no sabemos porqué la gente no consigue verlo). Hemos comenzado el proyecto al revés: primero el nombre, luego el título y diseño del primer disco, los títulos de las canciones, las coreografías y paridas varias y por último las canciones. Sólo tenemos una: Sopesquete, que está siendo el furor de youtube (parece que estemos como una cabra y lo estamos).

JG: Un ocellet m’ha dit que ets votant del PP?
AM: jajaja, i tu que siguis gay i res més lluny de la realitat. No, soy votante del PSOE.

JG: No em diguis que t’has ficat en política i aspires a l’alcaldia de l’Hospitalé?
AM: jejeje, yo fui director de una entidad de educación en el tiempo libre en Hospitalet. El anterior director es el actual concejal de educación de la ciudad… así que… nunca se sabe.

JG: Si tinguessis poder, segur que imposaríes una de les teves cançons com a himne nacional.
AM: Soy tan oscuro que conseguiría convencer al sobrino… te imaginas que fuerte?

JG: Algun cop tu i jo hem parlat de la vanitat. No creus, com jo, que els músics són uns vanitosos?
AM: Creo que la vanidad es una de las peores lacras de nuestra sociedad. Aunque no solo por los músicos. Cada vez veo más obesos de ego. Un apunte para el título de la entrevista: “Todos somos cantautores”.

JG: Tu ets vanitós com tots, al meu entendre, però almenys ets educat. T’ho dic perquè quan et conviden a tocar una cançó, en toques una.
AM: Aunque me muero de ganas de seguir tocando y asesinar al cantautor que me ha invitado.

JG: No tens la sensació que existeix la família de l’Astrolabi?
AM: Sin duda, y yo soy el primo lejano… Sí, sí, sí, primo lari, bailemos el baile de la alegría.

JG: Ja fa anys que ens coneixem tots, i la família augmenta.
AM: Por suerte el astro va a más, como todo lo bueno.

JG: I la gent nova que tu portes és freaky, freaky…
AM: Dios los cría y ellos se emborrachan.

JG: Mira, Alfonso’s, sempre m’has caigut bé.
AM: Sabes que es recíproco. Aunque también es cierto que tú siempre me has sabido ver venir.
J
G: Com intitularíes aquesta entrevista? La meva proposta és: “Pá freakys, yo”.
AM: Mejor esto: “Todos somos Jordi Grinyó”.

JG: Com l’acusat al final del judici, tens dret a l’última paraula.
AM: Yo he venido a hablar de mi libro.

NINGÚ NO BRILLA COM JO. Entrevista al Mr. Rodríguez.

Jordi Grinyó: L’amic comú Jordi Cantavella va dir de tu que ets una persona dòcil.
Míster Rodríguez: Això seria comparant-me amb algú altre, jo sóc ferotge. El que passa és que no ho semblo.

JG: T’he tractat una mica i penso que de dòcil, res de res. T’ho dic per la putada que vas fer-me amb les claus del cotxe. Per què no ho expliques?

MR: No t’ho faria mai, la teva dignitat la respecto per damunt de tot.

JG: Ara deixa de beure canyes i centra’t en l’entrevista.
MR: Tot són problemes.

JG: Quina força va moure a Mr. Rodríguez a ficar-se en el món de la música de forma professional? Perquè… Tu ets un professional, no?
MR: Em van seduïr les llumenetes, l’antic somni, viure de les pròpies cançons.

JG: O sigui, que tu també vius de la música?
MR:Vaig deixar aquella farsa. No trobo ja cap mítica en que els diners provinguin del teu talent musical.

JG: Tu ets dels que encara esperen la fama o dels que ja no esperen res?
MR: Sóc molt optimista. Una part de mi vol la fama i l’altra em diu que segons es miri ja he triomfat amb que vinguin tres a un concert.

JG: Uns confien que tornaràs en solitari; altres, resen per que no tornis mai. Collons, això de satisfer a tothom ha de ser molt anguniós!
MR: Molt. Però ho entenc. La gent que et coneix té una pulsió de propietat respecte els teus actes. Sabem perfectament què és el que ha de fer l’altre perque ens agradi. La meva faceta en solitari és part del meu grup.

JG: Tu ets un home de món que domina l’escena dels showbussiness, Però, sortir a cantar en solitari ha de ser durillo, no?
MR: Qualsevol forma de soledat és una merda.

JG: Dels cantants o cantautors que vareu començar a tocar a l’Astrolabi, ara fa set anys, tu ets dels primers. I no t’has cansat encara de nosaltres?
MR: Tinc una capacitat infinita d’estar agust amb la gent que estimo. Sou meravellosos.

JG: Coneixes bé la nostra cova pirata. Per tu, què és o què representa l’Astrolabi?
MR: Una aposta molt ferma per la diferència i el respecte i l’art.

JG: Tu també penses que és un bar de freaks? A mi m’ho sembla, i m’agrada que ho sigui.
MR: Apa. Pensa que un es torna freak a base d’enumerar freaks.

JG: No em negaràs que l’Angel, del bar Pastís, no és una de les nostres perles.
MR: Deu n’hi dò. Està enamorat de la meva música, i mai em diu de tocar al seu bar. Tots dos estem esperant que l’altre ho propossi, m’encanta.

JG: Per mi, tu representes els inicis. També representes… Bé, és que m’encanta que rentis els gots…
MR: Jo represento la familia, la proximitat i el glamour.

JG: Molta gent desconeix que tu i jo hem tocat junts, circumstancialment. Oi que vàrem fer una mica el ridícul?
MR: En absolut. Los Sordos despreniem una energia i una ignorància que surava per sobre de qualsevol ambició. Energia i wats no saben fer el ridícul.

JG: Mr. Rodríguez, amb banda, era una proposta collonuda. I aquí vàrem descobrir al baixista que ets…

MR: El baix encara el toco pitjor que la guitarra, el secret és possar cara de baixista.

JG: Fins ara no t’he parlat de depop perquè és una altra història. Si vols fer algun comentari al respecte…

MR:És la meva fe, la recerca.

JG: De tu he après dues frases que m’han marcat l’existència: “El cráneo es funda-mental” i “Tú serías un gran muerto”. T’importa que posi aquesta última en el títol de l’entrevista?

MR: Sóc partidari de titolar-la amb la última resposta de l'entrevista. Per cert que en tinc més de frases inútils, mira aquesta “No vagis al món dels que no tenen món” o aquesta “no facis entrevistes si no et pagaràn”

JG: Però, què dius? No, no cobres, l’entrevista és gratuïta!

MR: Ja sabia que m’emmerdaries

JG: Ho puc dir en nom de tots els que portem l’Astrolabi: T’estimen.

MR: Ningú no brilla com jo.

P.S. Donat que el senyor Rodríguez està de gira fent les amèriques, aquesta entrevista s'ha fet per via mail. Per fidelitat al texte, no s'ha cregut oportú corregir les faltes d'ortografia. Realment, ningú brilla com ell.

SOY UN INCONFORMISTA. Entrevista al NELSON POBLETE.

Jordi Grinyó: Nelson, acabes de treure el primer cd intitulat "VENTANAS BORRACHAS". Com portes els problemes amb l'alcohol?

Nelson Poblete: Estoy regenerándome poco a poco. En este momento no es un problema; al contrario, lo vivo con mucha ilusión y optimismo. Es una bendición tener problemas como este. Bueno, para algunos será un problema, sobre todo cuando tengo que vomitar o despierto en sitios que no son los que conozco. Pero... ¿Problemas? No tengo. Últimamente estoy bebiendo mucha agua... AGUARDIENTE.

Jordi: El disc ha estat editat per la discogràfica BATIENDO RECORDS. Com s'ha comportat amb tu l'estimadíssim xupiter ALFONSO MORA?

Nelson: Alfonso Mora es un tipo al que quiero mucho. Me ha hecho un gran regalo al financiar con su discográfica este trabajo puesto que es algo que por mi mismo nunca lo hubiera podido hacer. Él ha montado una discográfica que ha ido de a poco; ha comenzado con muchos aciertos y con muchos errores también. Pero finalmente va tomando forma como un equipo de trabajo de gente que quiere vivir de la música y hacer las cosas bien.

Jordi: Veig que tens un domini de les llengües impressionant.Interpretes cançons en català, castellà, francès, occità...

Nelson: Italiano! Y algunas en inglés. Esto me lo ha dado el estar en diferentes sitios del mundo y la necesidad de comunicarme con la gente, y fundamentalmente porque, como toco en el Park Güell, me tengo que relacionar con muchas personas con las que he hecho amistad, he creado ciertos lazos y, bueno, esto me ha ayudado un poco a conocer países donde me han invitado a tocar o para visitar a los amigos.

Jordi: He comprovat personalment que el teu public és estranger. Recordo aquells anglesos que vingueren expressament per escoltar el teu famós i extraordinàri accent d'Oxford.

Nelson: Of course! No, en serio, yo no creo que hable muy bien el inglés. Lo hablo a nivel básico pero me gusta mucho la literatura inglesa, la poesía inglesa, y las canciones en inglés, sobretodo las baladas que cuentan historias. Además. como chileno, nosotros tenemos una tradición ética muy parecida a la del pueblo inglés, y nuestra sociedad es más o menos parecida. Los chilenos somos un poco como los ingleses, con ese carácter...

Jordi: Creus que amb el flamant cd "VENTANAS BORRACHAS" s'acabaran els teus problemes econòmics?

Nelson: ¡Esto espero!

Jordi: Per què "EL HOMBRE DE PAJA" és la primera cançó del cd? Això té alguna relació amb el teu onanisme?

Nelson: No, tiene que ver con otras cosas que aquí no puedo divulgar.

Jordi: És una cançó amb misteri?

Nelson: Bueno, casi todas mis canciones tienen una doble lectura. Quieren decir una cosa muy personal que me ha sucedido, o expresan ideas y yo las cuento en forma de historias.

Jordi: Quant de temps fa que ens suportem a l'ASTROLABI?

Nelson: Creo que yo llevo aquí cuatro años. Tengo el gusto de decir que os soporto durante cuatro o cinco años.

Jordi: Després d'aquests anys, com descriuries el teu public?

Nelson: Es un poco de todo pero diferente al público de otros cantautores. Hay mucha gente que viene del extranjero, que le gusta la canción de autor.

Jordi: Toques també en el Park Güell. Allà també cantes ebri?

Nelson: Con resaca. Algunas veces con resaca.

Jordi: Vares néixer i criar-te a Xile. T'emprenya que et diguin "sudaca"?

Nelson: Para nada. Creo que las palabras van cambiando de significado a medida que las vamos utilizando como elemento de identidad. Creo que no es una palabra peyorativa según como se diga. Nuestro gran amigo Mario Benedetti descubrió que si nosotros somos los "sudacas", los españoles son los hijos de los "españacas".

Jordi: Una nit vas confessar-me que un dels intèrprets que mès t'ha influenciat és Nino Bravo. Algú més?

Nelson: Seguramente si dije Nino Bravo estaría muy borracho. Una de mis principales influencias es Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, el folk americano e inglés, las canciones bretonas, Brassens, el folclor occitano...

Jordi: Ara en un to més bromista, quin és el teu mètode compositiu?

Nelson: No tengo método. Lo debería tener. Muchas veces me lo he planteado. Por lo general, primero invento una historia, después la escribo en verso. Tengo una vaga idea de una historia, luego la voy escribiendo en el autobús cuando voy a casa.

Jordi: Quant les lletres de les teves cançons, la meva opinió és que són magnífiques. Què dius de les teves lletres?

Nelson: Bueno, las letras de las canciones son ciertas historias que invento basadas en hechos que me han sucedio o a gente que he conocido, o también expresan ideas que forman parte de mi modo de funcionar en este mundo. Yo no me siento parte de una sociedad, no estoy de acuerdo con el planteamiento de los valores de cierta parte de esta sociedad en que vivo. Me he dado cuenta -y esto lo he reflexionado hace poco- que me he planteado una ética personal, unas leyes que son parte de mi propio trato con las personas, basadas en la convivencia con personas de diferentes culturas y mentalidades. Poco a poco te vas creando una ética que es un poco neutra, para así poder relacionarte con personas que no pertenecen a tu cultura y que son tan dispares unas de otras. Esta ética, en el fondo, está destinada a establecer puntos de unión, de comunicación. Yo funciono con unas leyes propias, inventadas por mi mismo.

Jordi: Vius de la música exclusivament?

Nelson: Sí.

Jordi: Quina relació tens amb els Templaris?

Nelson: Ehhh... Es un tema muy largo. Lo he estudiado mucho porque me toca de muy cerca, por cosas que ahora mismo no puedo decir porque son... Es un seceto.

Jordi: Estàs ficat en una secta religiosa?

Nelson: En ninguna.

Jordi: Ets llicenciat en Historia, oi?

Nelson: Sí.

Jordi: Explica'ns d'aquella època.

Nelson: Entré en el mundo de la canción cuando estaba en la universidad y estaba Pinochet. Era la única forma de ejercitar una contracultura contar el estado de cosas que había en aquella época. Me especialicé en la cultura y canción popular chilena, y luego fui ampliando el espectro de mis intereses: Me hice juglar, para vivir, como aquellos personajes que estudiaba cuando estaba en la carrera. La única diferencia es que yo lo hago con conocimiento d elo que estoy haciendo.

Jordi: Els origens del folclor xilè, quins són?

Nelson: Chile es un país muy aislado. El folclor que se cultiva en el campo chileno es heredero de las canciones medievales que cantaban los soldados españoles, y éstos tenian la influencia de los trobadores. En la canción chilena se establecen estas influencias que se pueden reconocer. Todo el simbolismo templario, el santo grial y todo esto, se puede reconocer en las canciones chilenas del campo.

Jordi: Et consideres hereu d'aquells trovadors medievals?

Nelson: No. Sería pretencioso por mi parte. Si algún dia me encontara en otra dimensión con alguno de esos trobadores seguramente podríamos discutir eso delante de un vaso de vino o de ron. Quien sabe...

Jordi: Interpretes cançons de Miqueu Mafran, el compositor occità molt en la onda medieval...

Nelson: Bueno, él es profesor de filosofia en la universidad de Pau, y tiene un grupo de rock que se llama NADAU, navidad en occitano. Se ha dedicado al folclor, a rescatar las formas poéticas y musicales de lo que constituye una identidad que hicieron desaparecer por una guerra de hacer 700 años, y que ahora está volviendo a resurgir mediante diferentes frupos y cantantes. El valor ético y poético que tiene este fondo cultural es muy muy fuerte, y con el cual estoy muy identificado.

Jordi: Tu interpretes una cançó d'aquell cantautor, JULIETA, que és extraordinària.

Nelson: Toco varias de él, y son casi todo cuentos medievales. Están hechas en la clave como si el compositor fuera una persona de un ambiente que no es de este tiempo. Es una de las canciones más bonitas de la Historia de la humanidad. Cuando las canciones son sublimes quedan para el patrimonio de la humanidad.

Jordi: De tots els amics que toquen a l'ASTROLABI, possiblement tu ets dels que toquen més terres enfòra.

Nelson: Sí. Pero es una buena casualidad porque he cogido más seguridad con lo que hago puesto que personas que no entendían nada de lo que estaba diciendo iban a escucharme, y han comprado mis discos; el el fondo, ellos me han alimentado, y me han hecho volver muchas veces. Esto es muy bonito, me ha dado mucha seguridad.

Jordi: Toques molt a França i a Bèlgica.

Nelson: Ahora con el disco voy a tocar otra vez allí. Estoy preparando una gira; no se a cuantos sitios iré. En principo serán pocos pero esta vez involucraremos a los medios de comunicación de allí. Antes iba con mis maquetas, se hacían conciertos así muy off the record, con el boca a boca...

Jordi: En particular, a Bèlgica coneixes a un bon grup d'artistes.

Nelson: En Lieja hay un grupo de personas que, cada uno individualmente, coincide en diferentes disciplinas artísticas, sobre todo en poesía, y en la lucha del pueblo, tanto en la lucha durante la república española, o en la del pueblo chileno o en la cultura occitana. Son personas muy inquietas, inconfromistas. Yo soy un inconformista.

Jordi: Abans de cantar, què cony feies?

Nelson: Hice muchas cosas. Hice la carrera de Historia, di clases... Estuve en un barco de pesca, tocando... Bueno: Tocando no, bueno, tocando pescado. He trabajado como camarero, en la obra... Cosas alimenticias. Pero mi oficio es la música, la investigación a nivel histórico, y escribir. Escribir me gusta mucho, inventar historias. La cosa pendiente que tengo es escribir una novela. Cuando invento una historia me da por escribir una canción. Soy incapaz de escribir páginas y páginas de una misma historia, y agregarle detalles, porque tengo una mente muy sintética. Claro, cuando escribo una frase ya no se me ocurre nada más.

Jordi: Hem acabat. Vols afegir alguna cosa més?

Nelson: Muchas gracias por esta entrevista. Estoy muy orgulloso de que me busquen para hacerme contestar gilipolleces. Nada, Jordi, que no hay problema, que somos amigos...